Pessebres a Tarragona

L’endemà de Reis vam anar a Tarragona per veure’ns amb en Jan, un amiguet de la Clara que ara viu allà, i jo ho vaig aprofitar per escapar-me a visitar l’exposició de pessebres de l’Associació de Pessebristes d’aquella ciutat. Tot i que ja fa anys que els conec, els pessebres de Tarragona, em van sorprendre molt gratament.

L’exposició no és molt gran, però està ben presentada. S’hi veu un treball d’equip. Només cal fixar-se en el següent detall: els diorames estan ordenats per temes; és a dir, primer vindria l’Anunciació a la Mare de Déu, després el quadre del cercant hostatge, a continuació el Naixement, els Reis en camí, etc. Això, que d’entrada pot semblar una anècdota, per mi té molta importància. Primer de tot perquè una exposició amb els diorames ordenats significa que prèviament hi ha hagut un diàleg entre tots els membres de l’entitat: no es tracta que cadascú faci el seu pessebre i ja està, sinó que tots plegats basteixen una exposició que té un discurs unitari. I aquest és el segon punt important: una exposició feta així, per sobre de tot denota una voluntat d’explicar quelcom al visitant; és, en definitiva, una mostra de respecte i atenció cap a totes les persones que passaran per l’exposició.

Tots els pessebres de Tarragona em van agradar i estaven molt bé, però ja fa anys que a mi em crida molt l’atenció els diorames que fa l’Esteve Coll. Són pessebres fets bàsicament amb porexpan i amb poliuretà. I són molt bonics. I això serveix per dir que, en contra del que pensa algú, “el material no fa la cosa”. És a dir, que a l’hora de fer un pessebre qualsevol material és bo. Només es tracta de saber-lo utilitzar, conèixer-ne la tècnica i tenir un mínim de sentit artístic,com és el cas de l'Esteve Coll.

I parlant de tècnica i sentit artístic no puc deixar d’esmentar les figures creades per Daniel José Pons, i que es poden admirar en un parell de diorames de Tarragona. Hi ha l’escena de Jesús amb els doctors de la Llei; són figures en les quals l’autor ha volgut demostrar la seva mestria. Però les que, al meu entendre, són una autèntica demostració no només de domini de la tècnica sinó també (i sobretot), de gust artístic, són aquelles del descans de la fugida a Egipte; Sant Josep i la Mare de Déu descansen en un paratge desèrtic: són figures aparentment senzilles però d’una gran força expressiva. Transmeten una emoció difícil de trobar en moltes figures de pessebre...

Ah! I no vull deixar de comentar l’exposició de Tarragona sense fer esment a la petita però interessant mostra de caganers que hi va presentar la simpàtica entitat Amics del Caganer. Hi havia peces francament interessants i altres de simplement anecdòtiques, però sempre és divertit veure aquestes mostres de figures que, ben mirat, també han sortit de mans de creadors de figures de pessebre...