Pessebres a Vilafranca del Penedès

Un dia de les vacances de Nadal amb la família vam passar per Vilafranca del Penèdès i ho vam aprofitar per visitar-ne l’exposició de pessebres. Es tracta d’una exposició molt ben presentada, a la Capella de Sant Pelegrí del Museu de Vilafranca; el conjunt és prou bo i val la pena visitar-ho.

D’entre tots els pessebres de Vilafranca del Penedès n´hi ha un que em va cridar molt l’atenció. És un que té pet títol Aprendre a ser pare, i està fet per la Remei Sogas. Es tracta d’un diorama que representa l’interior d’una casa on viu la Sagrada Família; Sant Josep està canviant els bolquers al Nen Jesús mentre la Mare de Déu feineja. Les figures i molts altres elements del pessebre són fets amb plastilina per la pròpia autora. Fora la llar, per exemple, s’hi veuen uns arbres amb cara que poden recordar als personatges d’El bosque animado, una bona pel·lícula espanyola d’animació digital que es va estrenar fa uns anys...

No sé si és el millor pessebre de l’exposició, tècnicament parlant, o si és el que ha necessitat de més hores de treball per realitzar-se, o si és el més maco de tots... potser no, però tant se val. La contemplació d’aquest pessebre m’ha suggerit diverses reflexions. Per exemple, m’ha recordat que el gran pessebrista terrassenc Jordi Pi (e.p.d.) fa una bona colla d’anys va fer unes figures per un pessebre seu en què la Mare de Déu estava rentant-li el cul (amb perdó) al Nen Jesús, talment com en el diorama que estic comentant, i això va ser motiu d’amonestació per part del cardenal Narcís Jubany! No em consta (i m’alegro que així sigui) que ningú hagi renyat a la Remei Sogas i això deu ser un signe (un bon signe) que els temps estan canviant, i a millor!

Un altre signe de canvi deu ser el tema d’aquest diorama: Aprenent a ser pare. La “corresponsabilitat” per les tasques de la llar, que de mica en mica (potser massa lentament, això sí) va guanyant terreny a la nostra societat, també arriba al pessebre. Això dels “pessebres posats al dia” és una cosa que es pot veure cada vegada més en exposicions de moltes associacions de pessebristes de casa nostra . Llàstima que un cert diputat del tripartit no se n’hagi assabentat i es dediqui a blasmar públicament el pessebre com a imatge de quelcom passat de moda...

El pessebre de la Remei Sogas representa un intent d’actualitzar el pessebre. Tant pel que fa a la forma com al contingut. Que les figures siguin de plastilina no és cap novetat (hi ha moltes escoles i esplais que fa anys que ho fan), però usar aquest material per a un diorama d’una exposició “seriosa” sí que és quelcom que no s’havia vist gaire. La plastilina permet a l’autora donar unes expressions divertides (però no burlesques) a les figures i d’aquesta manera traspassa la simple representació del Naixement de Jesús per dir-nos alguna cosa més.

Que ningú s’estranyi. El pessebre no és només una representació més o menys exacta de l’escena del Naixement de Jesús. Qui es pensi això és que va ben despistat pel món. Els orígens del pessebre cal buscar-los en la devoció religiosa que els cristians sentien pel Naixement de Jesús. Aquest sentiment, aquesta devoció, es va materialitzar en el pessebre. Però aquesta tradició no ha deixat mai de ser això: l’expressió d’un sentiment. És clar que amb el temps el sentiment no és només religiós sinó que ha tingut noves expressions. El pessebre ha estat, i és, un lloc de trobada, una expressió artística, un espai lúdic, una reivindicació cultural...

Per tot això em rebenten els que volen posar límits al pessebre o els que l’utilitzen per fer demagògia política (vegi’s pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona). I és també per això que agraeixo molt veure pessebres que, com el de la Remei, intenten anar més enllà de tot el que hem vist fins ara...