28.2.06

Les escoles visiten l’exposició de pessebres (o no)

Fa dues setmanes va haver-hi l’assemblea de l’Associació de Pessebristes de Mataró. El tema estrella va ser, és clar, el trasllat del local social; ara és a les dependències del Casal Parroquial de Santa Maria i, si es compleixen les previsions més optimistes, el Nadal que ve ja serà a l’edifici de la Presó. Jo crec que aquest canvi pot ser una bona oportunitat i, ben mirat, un guany per a l’entitat: se seguirà sense tenir un local en propietat, això sí, però, gràcies al conveni que s’ha de signar, es guanyarà el dret a disposar sempre d’un espai per fer l’exposició...

Però no és això el que volia comentar ara. Em va cridar l’atenció una de les coses que s’hi va dir, a l’assemblea. Tot fent balanç de la passada campanya d Nadal, es va informar que s’havia reduït el nombre de nens i nenes de les escoles que van visitar l’exposició de pessebres. Davant aquesta dada de seguida va haver-hi algú que va afirmar que això, és clar, era degut a que la Generalitat volia treure la religió de les escoles i jo què sé què més...

Però la realitat, evidentment, és una altra. Si ha baixat el nombre de nens i nenes que han vist els pessebres és perquè han deixat d’anar-hi grups d’escoles... religioses! Escoles confessionals que altres anys portaven molts grups enguany quasi no n’hi van portar... Algú va explicar el cas de l’Escola Pia, que té centenars d’alumnes, i que només va portar a visitar els pessebres un grup de 25 nens i nenes!

Escoltant aquestes dades vaig recordar que la Clara, enguany, va anar a veure els pessebres amb la seva escola. La Clara va a una escola pública, el Camí del Mig. És una escola que, evidentment, no és confessional, però que durant el curs treballa les festes tradicionals. I entre les tradicions, és clar, hi ha el pessebre. El sentit religiós d’aquesta tradició no s’explica a l’escola: no és pas la seva feina! Les famílies creients ho fem a casa. I això que a mi (i molta altra gent) em sembla tan normal, hi ha qui hi posa pegues i qui s’ho vol carregar. I em sap greu que, de vegades, aquestes “pegues” sembla que vinguin mes de certs sectors eclesials més que no pas de sectors laïcistes...

Fa uns dies, a la cloenda del curs sobre pessebres que el col•lectiu El Bou i la Mula va organitzar a la Universitat (juntament amb el Secretariat de Teologia a la Universitat), el capellà i sociòleg Quim Cervera va parlar de les manifestacions religioses en una societat laica. No cal dir que va ser una xerrada molt interessant, on Cervera va fer una molt bona anàlisi del moment actual del fet religiós dins d’una societat que es defineix com a laica. Una de les tesis que hi van sortir va ser la constatació que, des de certs sectors, es vol proposar un laïcisme que, a la pràctica, no deixa de ser una religió més i que pretén ocupar l’espai de religió oficial que, durant una bona colla d’anys, va ocupar el catolicisme a la nostra societat. Jo també penso que la societat ha de ser laica. I això vol dir que el fet religiós s’hi ha de poder expressar lliurement, obertament. Per això cal treballar perquè no s’imposi un laïcisme mal entès.

M’ha agradat molt llegir el text de la primera pàgina L’AGULLA (Butlletí de reflexió i diàleg. Número 48. Febrer 2006), que parla de la laïcitat. És un text que subscric plenament. O sia que us el transcric amb la certesa que els seus editors no em reclamaran pas drets d’autor:

Laïcitat

Cada cop és més difícil. Estem per la laïcitat de l’estat i de les administracions públiques, evidentment. En el sentit que els governs no han d’afavorir cap confessió religiosa, ni han de legislar d’acord amb els principis morals d’una determinada religió, ni han de subvencionar les activitats religioses. I en el sentit que les confessions religioses no han de pretendre fer servir els mitjans públics per propagar-se, sinó que més aviat han de tenir clar que les seves activitats han de realitzar-se en el seu propi espai, i sotmetre’s als mateixos criteris d’interès general que qualsevol alter grup ciutadà pel que fa a la presència en els mitjans i espais públics. Cosa que no vol dir, naturalment, que les religions i els seus membres no puguin dir-hi la seva sobre qualsevol tema, com pot fer qualsevol altre grup, ni vol dir tampoc que no hagin de rebre subvenció pública per les activitats que realitzen al servei de la comunitat, també com qualsevol altre grup. I si resulta que una determinada religió transmet unes opinions que tenen ressò en la ciutadania i són vistes com a valuoses, o resulta que fa activitats que la ciutadania considera també especialment apreciables, doncs aleshores aquesta religió tindrà un ressò important en la configuració dels valors i el funcionament social. I si no, no.

Això és, creiem, la laïcitat. Però ara tenim un nou problema, amb aquest tema. I és que, en part pel creixement general dels fonamentalismes i per la mala imatge que estan donant en particular el qui tenen la veu pública i mediàtica del catolicisme (començant per la Cope i continuant per tantes preses de posició de la jerarquia), i en part per un antic i arrelat anticlericalisme que quan troba el camp adobat torna a emergir, alguns sectors i grups estan promovent una idea de laïcitat que parteix d’un pressupòsit de fons inacceptable no només per als creients sinó, diríem, també per a qualsevol persona que defensi plantejaments democràtics. I el pressupòsit de fons és que la religió és, en principi, una cosa dolenta, una pretensió de “veritat absoluta” incompatible amb el pensament lliure, un “dogmatisme” incompatible amb la llibertat, cosa que porta, de fet, a desitjar fer-ne desaparèixer tot vestigi públic, ni que sigui cultural, tradicional o de qualsevol tipus.

Resulta, però, que Déu, per a un creient, és una veritat absoluta. I això no és incompatible amb el pensament lliure ni amb la llibertat. El que sí que ho seria és que els creients volguessin imposar aquest pensament seu als altres. Però creure en Déu i considerar l’Evangeli un punt de referència absolut no és una opció vital menys bona ni menys digna, respectable i democràtica que no creure-hi.

2.2.06

Pessebres a Tarragona

L’endemà de Reis vam anar a Tarragona per veure’ns amb en Jan, un amiguet de la Clara que ara viu allà, i jo ho vaig aprofitar per escapar-me a visitar l’exposició de pessebres de l’Associació de Pessebristes d’aquella ciutat. Tot i que ja fa anys que els conec, els pessebres de Tarragona, em van sorprendre molt gratament.

L’exposició no és molt gran, però està ben presentada. S’hi veu un treball d’equip. Només cal fixar-se en el següent detall: els diorames estan ordenats per temes; és a dir, primer vindria l’Anunciació a la Mare de Déu, després el quadre del cercant hostatge, a continuació el Naixement, els Reis en camí, etc. Això, que d’entrada pot semblar una anècdota, per mi té molta importància. Primer de tot perquè una exposició amb els diorames ordenats significa que prèviament hi ha hagut un diàleg entre tots els membres de l’entitat: no es tracta que cadascú faci el seu pessebre i ja està, sinó que tots plegats basteixen una exposició que té un discurs unitari. I aquest és el segon punt important: una exposició feta així, per sobre de tot denota una voluntat d’explicar quelcom al visitant; és, en definitiva, una mostra de respecte i atenció cap a totes les persones que passaran per l’exposició.

Tots els pessebres de Tarragona em van agradar i estaven molt bé, però ja fa anys que a mi em crida molt l’atenció els diorames que fa l’Esteve Coll. Són pessebres fets bàsicament amb porexpan i amb poliuretà. I són molt bonics. I això serveix per dir que, en contra del que pensa algú, “el material no fa la cosa”. És a dir, que a l’hora de fer un pessebre qualsevol material és bo. Només es tracta de saber-lo utilitzar, conèixer-ne la tècnica i tenir un mínim de sentit artístic,com és el cas de l'Esteve Coll.

I parlant de tècnica i sentit artístic no puc deixar d’esmentar les figures creades per Daniel José Pons, i que es poden admirar en un parell de diorames de Tarragona. Hi ha l’escena de Jesús amb els doctors de la Llei; són figures en les quals l’autor ha volgut demostrar la seva mestria. Però les que, al meu entendre, són una autèntica demostració no només de domini de la tècnica sinó també (i sobretot), de gust artístic, són aquelles del descans de la fugida a Egipte; Sant Josep i la Mare de Déu descansen en un paratge desèrtic: són figures aparentment senzilles però d’una gran força expressiva. Transmeten una emoció difícil de trobar en moltes figures de pessebre...

Ah! I no vull deixar de comentar l’exposició de Tarragona sense fer esment a la petita però interessant mostra de caganers que hi va presentar la simpàtica entitat Amics del Caganer. Hi havia peces francament interessants i altres de simplement anecdòtiques, però sempre és divertit veure aquestes mostres de figures que, ben mirat, també han sortit de mans de creadors de figures de pessebre...

23.1.06

Pessebres a Vilafranca del Penedès

Un dia de les vacances de Nadal amb la família vam passar per Vilafranca del Penèdès i ho vam aprofitar per visitar-ne l’exposició de pessebres. Es tracta d’una exposició molt ben presentada, a la Capella de Sant Pelegrí del Museu de Vilafranca; el conjunt és prou bo i val la pena visitar-ho.

D’entre tots els pessebres de Vilafranca del Penedès n´hi ha un que em va cridar molt l’atenció. És un que té pet títol Aprendre a ser pare, i està fet per la Remei Sogas. Es tracta d’un diorama que representa l’interior d’una casa on viu la Sagrada Família; Sant Josep està canviant els bolquers al Nen Jesús mentre la Mare de Déu feineja. Les figures i molts altres elements del pessebre són fets amb plastilina per la pròpia autora. Fora la llar, per exemple, s’hi veuen uns arbres amb cara que poden recordar als personatges d’El bosque animado, una bona pel·lícula espanyola d’animació digital que es va estrenar fa uns anys...

No sé si és el millor pessebre de l’exposició, tècnicament parlant, o si és el que ha necessitat de més hores de treball per realitzar-se, o si és el més maco de tots... potser no, però tant se val. La contemplació d’aquest pessebre m’ha suggerit diverses reflexions. Per exemple, m’ha recordat que el gran pessebrista terrassenc Jordi Pi (e.p.d.) fa una bona colla d’anys va fer unes figures per un pessebre seu en què la Mare de Déu estava rentant-li el cul (amb perdó) al Nen Jesús, talment com en el diorama que estic comentant, i això va ser motiu d’amonestació per part del cardenal Narcís Jubany! No em consta (i m’alegro que així sigui) que ningú hagi renyat a la Remei Sogas i això deu ser un signe (un bon signe) que els temps estan canviant, i a millor!

Un altre signe de canvi deu ser el tema d’aquest diorama: Aprenent a ser pare. La “corresponsabilitat” per les tasques de la llar, que de mica en mica (potser massa lentament, això sí) va guanyant terreny a la nostra societat, també arriba al pessebre. Això dels “pessebres posats al dia” és una cosa que es pot veure cada vegada més en exposicions de moltes associacions de pessebristes de casa nostra . Llàstima que un cert diputat del tripartit no se n’hagi assabentat i es dediqui a blasmar públicament el pessebre com a imatge de quelcom passat de moda...

El pessebre de la Remei Sogas representa un intent d’actualitzar el pessebre. Tant pel que fa a la forma com al contingut. Que les figures siguin de plastilina no és cap novetat (hi ha moltes escoles i esplais que fa anys que ho fan), però usar aquest material per a un diorama d’una exposició “seriosa” sí que és quelcom que no s’havia vist gaire. La plastilina permet a l’autora donar unes expressions divertides (però no burlesques) a les figures i d’aquesta manera traspassa la simple representació del Naixement de Jesús per dir-nos alguna cosa més.

Que ningú s’estranyi. El pessebre no és només una representació més o menys exacta de l’escena del Naixement de Jesús. Qui es pensi això és que va ben despistat pel món. Els orígens del pessebre cal buscar-los en la devoció religiosa que els cristians sentien pel Naixement de Jesús. Aquest sentiment, aquesta devoció, es va materialitzar en el pessebre. Però aquesta tradició no ha deixat mai de ser això: l’expressió d’un sentiment. És clar que amb el temps el sentiment no és només religiós sinó que ha tingut noves expressions. El pessebre ha estat, i és, un lloc de trobada, una expressió artística, un espai lúdic, una reivindicació cultural...

Per tot això em rebenten els que volen posar límits al pessebre o els que l’utilitzen per fer demagògia política (vegi’s pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona). I és també per això que agraeixo molt veure pessebres que, com el de la Remei, intenten anar més enllà de tot el que hem vist fins ara...

9.1.06

Un pessebre al desert

Un company de feina que organitza viatges amb 4 x 4 (www.territori4x4.com) va estar al desert de Líbia, i allà hi va trobar unes figures de pessebre. Són molt senzilles: fetes amb fang, sense pintar i pràcticament sense modelar. Podríem dir que són d’un estil naïf o primitiu. Tenen l’encant de les coses originals.

Me les ha regalat i no cal dir que em fa molta il·lusió tenir-les a la meva col·lecció. Ara, la pregunta que em faig és: ¿com és que en un poble de l’interior de Líbia algú hi elabora figures de pessebre? De moment és una pregunta per la que no tinc resposta...

2.1.06

Pessebre napolità

Després de quasi un any sense escriure res em proposo reprendre la meva activitat "pessebrístico-bloggera".Perquèd'experiències i notícies i coses a dir sobre els pessebres n'hi ha, i moltes!
Començo amb una nota que he rebut d'una associació, "InnoGran", que està col.laborant amb l'Institut de Cultura Italiana a Madrid. Durant aquests dies estan fent una exposició a Madrid d'un Pessebre Napolità: "Cantata dei Pastori", format per més de 80 peces i que reprodueix la vida quotidiana del Nàpols del 800; és força espectacular i amb molta riquesa escenogràfica. Més informació a http://cantatadeipastori.blogspot.com