Les escoles visiten l’exposició de pessebres (o no)

Fa dues setmanes va haver-hi l’assemblea de l’Associació de Pessebristes de Mataró. El tema estrella va ser, és clar, el trasllat del local social; ara és a les dependències del Casal Parroquial de Santa Maria i, si es compleixen les previsions més optimistes, el Nadal que ve ja serà a l’edifici de la Presó. Jo crec que aquest canvi pot ser una bona oportunitat i, ben mirat, un guany per a l’entitat: se seguirà sense tenir un local en propietat, això sí, però, gràcies al conveni que s’ha de signar, es guanyarà el dret a disposar sempre d’un espai per fer l’exposició...

Però no és això el que volia comentar ara. Em va cridar l’atenció una de les coses que s’hi va dir, a l’assemblea. Tot fent balanç de la passada campanya d Nadal, es va informar que s’havia reduït el nombre de nens i nenes de les escoles que van visitar l’exposició de pessebres. Davant aquesta dada de seguida va haver-hi algú que va afirmar que això, és clar, era degut a que la Generalitat volia treure la religió de les escoles i jo què sé què més...

Però la realitat, evidentment, és una altra. Si ha baixat el nombre de nens i nenes que han vist els pessebres és perquè han deixat d’anar-hi grups d’escoles... religioses! Escoles confessionals que altres anys portaven molts grups enguany quasi no n’hi van portar... Algú va explicar el cas de l’Escola Pia, que té centenars d’alumnes, i que només va portar a visitar els pessebres un grup de 25 nens i nenes!

Escoltant aquestes dades vaig recordar que la Clara, enguany, va anar a veure els pessebres amb la seva escola. La Clara va a una escola pública, el Camí del Mig. És una escola que, evidentment, no és confessional, però que durant el curs treballa les festes tradicionals. I entre les tradicions, és clar, hi ha el pessebre. El sentit religiós d’aquesta tradició no s’explica a l’escola: no és pas la seva feina! Les famílies creients ho fem a casa. I això que a mi (i molta altra gent) em sembla tan normal, hi ha qui hi posa pegues i qui s’ho vol carregar. I em sap greu que, de vegades, aquestes “pegues” sembla que vinguin mes de certs sectors eclesials més que no pas de sectors laïcistes...

Fa uns dies, a la cloenda del curs sobre pessebres que el col•lectiu El Bou i la Mula va organitzar a la Universitat (juntament amb el Secretariat de Teologia a la Universitat), el capellà i sociòleg Quim Cervera va parlar de les manifestacions religioses en una societat laica. No cal dir que va ser una xerrada molt interessant, on Cervera va fer una molt bona anàlisi del moment actual del fet religiós dins d’una societat que es defineix com a laica. Una de les tesis que hi van sortir va ser la constatació que, des de certs sectors, es vol proposar un laïcisme que, a la pràctica, no deixa de ser una religió més i que pretén ocupar l’espai de religió oficial que, durant una bona colla d’anys, va ocupar el catolicisme a la nostra societat. Jo també penso que la societat ha de ser laica. I això vol dir que el fet religiós s’hi ha de poder expressar lliurement, obertament. Per això cal treballar perquè no s’imposi un laïcisme mal entès.

M’ha agradat molt llegir el text de la primera pàgina L’AGULLA (Butlletí de reflexió i diàleg. Número 48. Febrer 2006), que parla de la laïcitat. És un text que subscric plenament. O sia que us el transcric amb la certesa que els seus editors no em reclamaran pas drets d’autor:

Laïcitat

Cada cop és més difícil. Estem per la laïcitat de l’estat i de les administracions públiques, evidentment. En el sentit que els governs no han d’afavorir cap confessió religiosa, ni han de legislar d’acord amb els principis morals d’una determinada religió, ni han de subvencionar les activitats religioses. I en el sentit que les confessions religioses no han de pretendre fer servir els mitjans públics per propagar-se, sinó que més aviat han de tenir clar que les seves activitats han de realitzar-se en el seu propi espai, i sotmetre’s als mateixos criteris d’interès general que qualsevol alter grup ciutadà pel que fa a la presència en els mitjans i espais públics. Cosa que no vol dir, naturalment, que les religions i els seus membres no puguin dir-hi la seva sobre qualsevol tema, com pot fer qualsevol altre grup, ni vol dir tampoc que no hagin de rebre subvenció pública per les activitats que realitzen al servei de la comunitat, també com qualsevol altre grup. I si resulta que una determinada religió transmet unes opinions que tenen ressò en la ciutadania i són vistes com a valuoses, o resulta que fa activitats que la ciutadania considera també especialment apreciables, doncs aleshores aquesta religió tindrà un ressò important en la configuració dels valors i el funcionament social. I si no, no.

Això és, creiem, la laïcitat. Però ara tenim un nou problema, amb aquest tema. I és que, en part pel creixement general dels fonamentalismes i per la mala imatge que estan donant en particular el qui tenen la veu pública i mediàtica del catolicisme (començant per la Cope i continuant per tantes preses de posició de la jerarquia), i en part per un antic i arrelat anticlericalisme que quan troba el camp adobat torna a emergir, alguns sectors i grups estan promovent una idea de laïcitat que parteix d’un pressupòsit de fons inacceptable no només per als creients sinó, diríem, també per a qualsevol persona que defensi plantejaments democràtics. I el pressupòsit de fons és que la religió és, en principi, una cosa dolenta, una pretensió de “veritat absoluta” incompatible amb el pensament lliure, un “dogmatisme” incompatible amb la llibertat, cosa que porta, de fet, a desitjar fer-ne desaparèixer tot vestigi públic, ni que sigui cultural, tradicional o de qualsevol tipus.

Resulta, però, que Déu, per a un creient, és una veritat absoluta. I això no és incompatible amb el pensament lliure ni amb la llibertat. El que sí que ho seria és que els creients volguessin imposar aquest pensament seu als altres. Però creure en Déu i considerar l’Evangeli un punt de referència absolut no és una opció vital menys bona ni menys digna, respectable i democràtica que no creure-hi.

Pessebres a Tarragona

L’endemà de Reis vam anar a Tarragona per veure’ns amb en Jan, un amiguet de la Clara que ara viu allà, i jo ho vaig aprofitar per escapar-me a visitar l’exposició de pessebres de l’Associació de Pessebristes d’aquella ciutat. Tot i que ja fa anys que els conec, els pessebres de Tarragona, em van sorprendre molt gratament.

L’exposició no és molt gran, però està ben presentada. S’hi veu un treball d’equip. Només cal fixar-se en el següent detall: els diorames estan ordenats per temes; és a dir, primer vindria l’Anunciació a la Mare de Déu, després el quadre del cercant hostatge, a continuació el Naixement, els Reis en camí, etc. Això, que d’entrada pot semblar una anècdota, per mi té molta importància. Primer de tot perquè una exposició amb els diorames ordenats significa que prèviament hi ha hagut un diàleg entre tots els membres de l’entitat: no es tracta que cadascú faci el seu pessebre i ja està, sinó que tots plegats basteixen una exposició que té un discurs unitari. I aquest és el segon punt important: una exposició feta així, per sobre de tot denota una voluntat d’explicar quelcom al visitant; és, en definitiva, una mostra de respecte i atenció cap a totes les persones que passaran per l’exposició.

Tots els pessebres de Tarragona em van agradar i estaven molt bé, però ja fa anys que a mi em crida molt l’atenció els diorames que fa l’Esteve Coll. Són pessebres fets bàsicament amb porexpan i amb poliuretà. I són molt bonics. I això serveix per dir que, en contra del que pensa algú, “el material no fa la cosa”. És a dir, que a l’hora de fer un pessebre qualsevol material és bo. Només es tracta de saber-lo utilitzar, conèixer-ne la tècnica i tenir un mínim de sentit artístic,com és el cas de l'Esteve Coll.

I parlant de tècnica i sentit artístic no puc deixar d’esmentar les figures creades per Daniel José Pons, i que es poden admirar en un parell de diorames de Tarragona. Hi ha l’escena de Jesús amb els doctors de la Llei; són figures en les quals l’autor ha volgut demostrar la seva mestria. Però les que, al meu entendre, són una autèntica demostració no només de domini de la tècnica sinó també (i sobretot), de gust artístic, són aquelles del descans de la fugida a Egipte; Sant Josep i la Mare de Déu descansen en un paratge desèrtic: són figures aparentment senzilles però d’una gran força expressiva. Transmeten una emoció difícil de trobar en moltes figures de pessebre...

Ah! I no vull deixar de comentar l’exposició de Tarragona sense fer esment a la petita però interessant mostra de caganers que hi va presentar la simpàtica entitat Amics del Caganer. Hi havia peces francament interessants i altres de simplement anecdòtiques, però sempre és divertit veure aquestes mostres de figures que, ben mirat, també han sortit de mans de creadors de figures de pessebre...