Paisatges d'hivern

Paisatges d'hivern (La barbaritat de fer un pessebre sense pessebre o una truita sense ou). Aquest és el títol de l'article de Vicenç Villatoro que va publicar el diari AVUI el passat diumenge 2 de gener. Me'n va fer adonar de l'article el bon amic Enric Benavent.

Tracta d'un tema sobre el qual enguany han sortit diversos escrits i cartes al director als diaris. I em sembla que l'origen del debat rau en la polèmica sobre el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona (el qual, tot sigui dit de passada, em va agradar molt i m'hi vaig passejar una estoneta...).

Reprodueixo tot seguit (sense permís de ningú, espero que no em denuncïin, oi?) l'article de Villatoro, perquè trobo que està molt bé:

Fa uns anys es va posar de moda parlar dels no-llocs. Dels espais com els halls dels aeroports o de les estacions de tren, no identificats, no personalitzats, que poden ser a qualsevol lloc del món exactament igual, i que per tant estan en un cert sentit fora de tot arreu. Algú trobava que els no-llocs poden tenir un cert encant. I pot ser. Però sembla clar que quan viatgem pel món, encara que passem pels no-llocs, busquem exactament el contrari: els llocs, els espais amb identitat i personalitat, els espais que tenen una característica pròpia, com més potent millor.
Segons una llegenda urbana que circula aquests dies -espero que sigui realment una llegenda urbana- algú ha cregut que les escoles d'aquest país han de ser un no-lloc. I davant de la proximitat del Nadal, la Generalitat o l'Ajuntament de Barcelona o de la direcció d'alguns centres hauria donat instruccions a les escoles bressol de no ensenyar cançons nadalenques, d'evitar qualsevol referència religiosa sobre les festes i -el millor de tot- no fer en cap cas pessebre: fer, com a molt, un "paisatge d'hivern". És a dir, un pessebre sense pessebre, amb tots els elements tradicionals, probablement caganer inclòs, però sense portal. No sé si el bou i la mula s'hi valen. Els Reis, i la sagrada família, segur que no. I no parlem de l'àngel. És tan bèstia i tan ridícul que no m'ho puc creure i prefereixo pensar que és una llegenda urbana. I que demà mateix sortirà una carta tranquil·litzadora del departament d'Ensenyament -perdó, d'Educació!- dient que no és veritat i que això s'ho ha inventat algú amb ganes d'empipar. Ja he vist alguna carta de responsables d'ensenyament de Barcelona, però no em val: vénen a dir que sí que se celebra el Nadal, però a la manera que correspon als nous temps. I em temo que això vol dir precisament celebrar una "festa del solstici d'hivern", que és el mateix respecte a les festes que els halls dels aeroports és als llocs.
Perquè si resultés que no és una llegenda urbana, sinó que és veritat, que a les escoles bressol de Barcelona o de Catalunya no es fa pessebre però si es fa un "paisatge d'hivern", ens ho hauríem de fer mirar. Entendria abans -i discutint-ho- que no es fes res de res. Però la barbaritat de fer un pessebre sense pessebre, una truita sense ou, una tradició sense arrel, no me la puc empassar. Caganer sí, àngel no. I això en nom d'un suposat multiculturalisme, de la necessitat de mantenir la laïcitat de l'escola. O, encara pitjor, segons diuen alguns: per tal de no ofendre les creences religioses dels nens no cristians.
Quan m'ha arribat aquesta història -que, repeteixo, voldria creure que és una pura llegenda urbana- he recordat Fahrenheit 451. Tothom coneix l'argument de la novel·la de Bradbury i de la pel·lícula que en va fer Truffaut: una civilització futura en la qual es persegueixen i es cremen els llibres. Molta gent va interpretar aquesta novel·la com una carregada contra els totalitarismes i contra les seves inquisicions, tan aficionades a cremar llibres. Però la novel·la, dels anys cinquanta, i evidentment antitotalitària, té una segona intenció, que queda clara en la Coda que va escriure el mateix Bradbury: la denúncia dels efectes del que és "políticament correcte", que ja començava a notar-se en la societat americana, i que ens ha acabat arribant aquí. Diu Bradbury que no tan sols els totalitarismes clàssics van pel món amb els llumins encesos. És ple de minories i de majories amb ganes d'agafar la cultura i clavar-li cop d'estisores, en nom de les causes nobles que representa que defensen.
Així no es pot representar El mercader de Venècia, perquè Shylok és un arquetip antisemita. No es pot representar Otel·lo, perquè hi ha un racisme subjacent contra la població negra. No es poden representar Les alegres comares de Windsor, perquè reflecteixen els valors de la societat patriarcal i masclista. Per tant, passi-ho bé, Shakespeare. O pitjor encara: agafem Shakespeare, retallem-li totes les puntes, podem-lo de tot allò que pot ofendre algú, i deixem-ho en un text políticament correcte. Què queda de Shakespeare, què queda de la literatura, què queda de la literatura, després d'aquesta feina de poda, després de treure tot allò que hi resulta massa cridaner, que expressa un punt de vista considerat no correcte, que ofèn o pot ofendre alguna minoria? Doncs no en queda gairebé res. En queda una papilla sense forma, insulsa, sense arestes ni interès. Bradbury en diu "una monòtona literatura de porridge remullat i sense substància".
Doncs exactament això és el "paisatge d'hivern" políticament correcte en el qual han convertit el pessebre algunes escoles, segons la llegenda urbana. Una papilla mastegada. Una mena de no-lloc cultural que no remet a res, que no s'entén per res, que no té cap mena de sentit. Com la sala d'espera d'un aeroport: una cosa que no és enlloc, que no té personalitat ni arrels, que no s'explica ni emociona. Si agafem qualsevol cultura i la comencem a podar perquè les referències religioses empipen els creients d'altres religions, perquè les referències ideològiques empipen els qui no les comparteixen, perquè tothom hi passa les estisores per treure el que li molesta, ens quedarem en un cultura de paisatges d'hivern i de sales d'espera d'aeroports.
Si no és una llegenda urbana i realment algú ha ordenat que es facin "paisatges d'hivern" per amputar els pessebres tradicionals de la seva arrel religiosa, per acontentar suposadament minories que de ben segur no han dit res al respecte, perquè consideren que la cultura s'ha d'escapçar de tot allò que tingui punxa i pugui ferir algú, que es lloguin al videoclub el Fahrenheit de Truffaut. I que pensin que allò va per ells. Que ells són els bombers de la novel·la de Bradbury. Tots aquells que voldrien arrencar les arrels dels arbres de la cultura, per aigualir-la en aquesta mena de papilla políticament correcta, que no ofèn perquè no té cap mena de gust.

P.S. Aquests dies de festa els he viscut intensament, pessebrísticament parlant. Però per aquesta mateixa raó no he tingut temps d'escriure res al blog. Prometo explicar, ni que sigui al cap d'unes setmanes, alguns dels fets que m'han divertit aquesta temporada de Nadal.