Bloc pessebrista

Bon Nadal

2007-12-22T22:07:00.001Z

Torna a ser Nadal. I per Nadal encara trobem més a faltar les persones estimades que ja no hi són. Però quan repetim els seus gestos, quan mantenim les tradicions, els fem presents i continuem teixint el fil de la vida que ens relliga pares i fills, avis i néts. El pessebre és una d’aquestes tradicions sense la qual no seria Nadal. Fem el pessebre!

Bon Nadal!

Família Dresaire Loire
Nadal 2007

Les escoles visiten l’exposició de pessebres (o no)

2006-02-28T21:59:00.000Z

Fa dues setmanes va haver-hi l’assemblea de l’Associació de Pessebristes de Mataró. El tema estrella va ser, és clar, el trasllat del local social; ara és a les dependències del Casal Parroquial de Santa Maria i, si es compleixen les previsions més optimistes, el Nadal que ve ja serà a l’edifici de la Presó. Jo crec que aquest canvi pot ser una bona oportunitat i, ben mirat, un guany per a l’entitat: se seguirà sense tenir un local en propietat, això sí, però, gràcies al conveni que s’ha de signar, es guanyarà el dret a disposar sempre d’un espai per fer l’exposició...

Però no és això el que volia comentar ara. Em va cridar l’atenció una de les coses que s’hi va dir, a l’assemblea. Tot fent balanç de la passada campanya d Nadal, es va informar que s’havia reduït el nombre de nens i nenes de les escoles que van visitar l’exposició de pessebres. Davant aquesta dada de seguida va haver-hi algú que va afirmar que això, és clar, era degut a que la Generalitat volia treure la religió de les escoles i jo què sé què més...

Però la realitat, evidentment, és una altra. Si ha baixat el nombre de nens i nenes que han vist els pessebres és perquè han deixat d’anar-hi grups d’escoles... religioses! Escoles confessionals que altres anys portaven molts grups enguany quasi no n’hi van portar... Algú va explicar el cas de l’Escola Pia, que té centenars d’alumnes, i que només va portar a visitar els pessebres un grup de 25 nens i nenes!

Escoltant aquestes dades vaig recordar que la Clara, enguany, va anar a veure els pessebres amb la seva escola. La Clara va a una escola pública, el Camí del Mig. És una escola que, evidentment, no és confessional, però que durant el curs treballa les festes tradicionals. I entre les tradicions, és clar, hi ha el pessebre. El sentit religiós d’aquesta tradició no s’explica a l’escola: no és pas la seva feina! Les famílies creients ho fem a casa. I això que a mi (i molta altra gent) em sembla tan normal, hi ha qui hi posa pegues i qui s’ho vol carregar. I em sap greu que, de vegades, aquestes “pegues” sembla que vinguin mes de certs sectors eclesials més que no pas de sectors laïcistes...

Fa uns dies, a la cloenda del curs sobre pessebres que el col•lectiu El Bou i la Mula va organitzar a la Universitat (juntament amb el Secretariat de Teologia a la Universitat), el capellà i sociòleg Quim Cervera va parlar de les manifestacions religioses en una societat laica. No cal dir que va ser una xerrada molt interessant, on Cervera va fer una molt bona anàlisi del moment actual del fet religiós dins d’una societat que es defineix com a laica. Una de les tesis que hi van sortir va ser la constatació que, des de certs sectors, es vol proposar un laïcisme que, a la pràctica, no deixa de ser una religió més i que pretén ocupar l’espai de religió oficial que, durant una bona colla d’anys, va ocupar el catolicisme a la nostra societat. Jo també penso que la societat ha de ser laica. I això vol dir que el fet religiós s’hi ha de poder expressar lliurement, obertament. Per això cal treballar perquè no s’imposi un laïcisme mal entès.

M’ha agradat molt llegir el text de la primera pàgina L’AGULLA (Butlletí de reflexió i diàleg. Número 48. Febrer 2006), que parla de la laïcitat. És un text que subscric plenament. O sia que us el transcric amb la certesa que els seus editors no em reclamaran pas drets d’autor:

Laïcitat

Cada cop és més difícil. Estem per la laïcitat de l’estat i de les administracions públiques, evidentment. En el sentit que els governs no han d’afavorir cap confessió religiosa, ni han de legislar d’acord amb els principis morals d’una determinada religió, ni han de subvencionar les activitats religioses. I en el sentit que les confessions religioses no han de pretendre fer servir els mitjans públics per propagar-se, sinó que més aviat han de tenir clar que les seves activitats han de realitzar-se en el seu propi espai, i sotmetre’s als mateixos criteris d’interès general que qualsevol alter grup ciutadà pel que fa a la presència en els mitjans i espais públics. Cosa que no vol dir, naturalment, que les religions i els seus membres no puguin dir-hi la seva sobre qualsevol tema, com pot fer qualsevol altre grup, ni vol dir tampoc que no hagin de rebre subvenció pública per les activitats que realitzen al servei de la comunitat, també com qualsevol altre grup. I si resulta que una determinada religió transmet unes opinions que tenen ressò en la ciutadania i són vistes com a valuoses, o resulta que fa activitats que la ciutadania considera també especialment apreciables, doncs aleshores aquesta religió tindrà un ressò important en la configuració dels valors i el funcionament social. I si no, no.

Això és, creiem, la laïcitat. Però ara tenim un nou problema, amb aquest tema. I és que, en part pel creixement general dels fonamentalismes i per la mala imatge que estan donant en particular el qui tenen la veu pública i mediàtica del catolicisme (començant per la Cope i continuant per tantes preses de posició de la jerarquia), i en part per un antic i arrelat anticlericalisme que quan troba el camp adobat torna a emergir, alguns sectors i grups estan promovent una idea de laïcitat que parteix d’un pressupòsit de fons inacceptable no només per als creients sinó, diríem, també per a qualsevol persona que defensi plantejaments democràtics. I el pressupòsit de fons és que la religió és, en principi, una cosa dolenta, una pretensió de “veritat absoluta” incompatible amb el pensament lliure, un “dogmatisme” incompatible amb la llibertat, cosa que porta, de fet, a desitjar fer-ne desaparèixer tot vestigi públic, ni que sigui cultural, tradicional o de qualsevol tipus.

Resulta, però, que Déu, per a un creient, és una veritat absoluta. I això no és incompatible amb el pensament lliure ni amb la llibertat. El que sí que ho seria és que els creients volguessin imposar aquest pensament seu als altres. Però creure en Déu i considerar l’Evangeli un punt de referència absolut no és una opció vital menys bona ni menys digna, respectable i democràtica que no creure-hi.

Pessebres a Tarragona

2006-02-02T18:08:00.000Z

L’endemà de Reis vam anar a Tarragona per veure’ns amb en Jan, un amiguet de la Clara que ara viu allà, i jo ho vaig aprofitar per escapar-me a visitar l’exposició de pessebres de l’Associació de Pessebristes d’aquella ciutat. Tot i que ja fa anys que els conec, els pessebres de Tarragona, em van sorprendre molt gratament.

L’exposició no és molt gran, però està ben presentada. S’hi veu un treball d’equip. Només cal fixar-se en el següent detall: els diorames estan ordenats per temes; és a dir, primer vindria l’Anunciació a la Mare de Déu, després el quadre del cercant hostatge, a continuació el Naixement, els Reis en camí, etc. Això, que d’entrada pot semblar una anècdota, per mi té molta importància. Primer de tot perquè una exposició amb els diorames ordenats significa que prèviament hi ha hagut un diàleg entre tots els membres de l’entitat: no es tracta que cadascú faci el seu pessebre i ja està, sinó que tots plegats basteixen una exposició que té un discurs unitari. I aquest és el segon punt important: una exposició feta així, per sobre de tot denota una voluntat d’explicar quelcom al visitant; és, en definitiva, una mostra de respecte i atenció cap a totes les persones que passaran per l’exposició.

Tots els pessebres de Tarragona em van agradar i estaven molt bé, però ja fa anys que a mi em crida molt l’atenció els diorames que fa l’Esteve Coll. Són pessebres fets bàsicament amb porexpan i amb poliuretà. I són molt bonics. I això serveix per dir que, en contra del que pensa algú, “el material no fa la cosa”. És a dir, que a l’hora de fer un pessebre qualsevol material és bo. Només es tracta de saber-lo utilitzar, conèixer-ne la tècnica i tenir un mínim de sentit artístic,com és el cas de l'Esteve Coll.

I parlant de tècnica i sentit artístic no puc deixar d’esmentar les figures creades per Daniel José Pons, i que es poden admirar en un parell de diorames de Tarragona. Hi ha l’escena de Jesús amb els doctors de la Llei; són figures en les quals l’autor ha volgut demostrar la seva mestria. Però les que, al meu entendre, són una autèntica demostració no només de domini de la tècnica sinó també (i sobretot), de gust artístic, són aquelles del descans de la fugida a Egipte; Sant Josep i la Mare de Déu descansen en un paratge desèrtic: són figures aparentment senzilles però d’una gran força expressiva. Transmeten una emoció difícil de trobar en moltes figures de pessebre...

Ah! I no vull deixar de comentar l’exposició de Tarragona sense fer esment a la petita però interessant mostra de caganers que hi va presentar la simpàtica entitat Amics del Caganer. Hi havia peces francament interessants i altres de simplement anecdòtiques, però sempre és divertit veure aquestes mostres de figures que, ben mirat, també han sortit de mans de creadors de figures de pessebre...

Pessebres a Vilafranca del Penedès

2006-01-23T21:37:00.000Z

Un dia de les vacances de Nadal amb la família vam passar per Vilafranca del Penèdès i ho vam aprofitar per visitar-ne l’exposició de pessebres. Es tracta d’una exposició molt ben presentada, a la Capella de Sant Pelegrí del Museu de Vilafranca; el conjunt és prou bo i val la pena visitar-ho.

D’entre tots els pessebres de Vilafranca del Penedès n´hi ha un que em va cridar molt l’atenció. És un que té pet títol Aprendre a ser pare, i està fet per la Remei Sogas. Es tracta d’un diorama que representa l’interior d’una casa on viu la Sagrada Família; Sant Josep està canviant els bolquers al Nen Jesús mentre la Mare de Déu feineja. Les figures i molts altres elements del pessebre són fets amb plastilina per la pròpia autora. Fora la llar, per exemple, s’hi veuen uns arbres amb cara que poden recordar als personatges d’El bosque animado, una bona pel·lícula espanyola d’animació digital que es va estrenar fa uns anys...

No sé si és el millor pessebre de l’exposició, tècnicament parlant, o si és el que ha necessitat de més hores de treball per realitzar-se, o si és el més maco de tots... potser no, però tant se val. La contemplació d’aquest pessebre m’ha suggerit diverses reflexions. Per exemple, m’ha recordat que el gran pessebrista terrassenc Jordi Pi (e.p.d.) fa una bona colla d’anys va fer unes figures per un pessebre seu en què la Mare de Déu estava rentant-li el cul (amb perdó) al Nen Jesús, talment com en el diorama que estic comentant, i això va ser motiu d’amonestació per part del cardenal Narcís Jubany! No em consta (i m’alegro que així sigui) que ningú hagi renyat a la Remei Sogas i això deu ser un signe (un bon signe) que els temps estan canviant, i a millor!

Un altre signe de canvi deu ser el tema d’aquest diorama: Aprenent a ser pare. La “corresponsabilitat” per les tasques de la llar, que de mica en mica (potser massa lentament, això sí) va guanyant terreny a la nostra societat, també arriba al pessebre. Això dels “pessebres posats al dia” és una cosa que es pot veure cada vegada més en exposicions de moltes associacions de pessebristes de casa nostra . Llàstima que un cert diputat del tripartit no se n’hagi assabentat i es dediqui a blasmar públicament el pessebre com a imatge de quelcom passat de moda...

El pessebre de la Remei Sogas representa un intent d’actualitzar el pessebre. Tant pel que fa a la forma com al contingut. Que les figures siguin de plastilina no és cap novetat (hi ha moltes escoles i esplais que fa anys que ho fan), però usar aquest material per a un diorama d’una exposició “seriosa” sí que és quelcom que no s’havia vist gaire. La plastilina permet a l’autora donar unes expressions divertides (però no burlesques) a les figures i d’aquesta manera traspassa la simple representació del Naixement de Jesús per dir-nos alguna cosa més.

Que ningú s’estranyi. El pessebre no és només una representació més o menys exacta de l’escena del Naixement de Jesús. Qui es pensi això és que va ben despistat pel món. Els orígens del pessebre cal buscar-los en la devoció religiosa que els cristians sentien pel Naixement de Jesús. Aquest sentiment, aquesta devoció, es va materialitzar en el pessebre. Però aquesta tradició no ha deixat mai de ser això: l’expressió d’un sentiment. És clar que amb el temps el sentiment no és només religiós sinó que ha tingut noves expressions. El pessebre ha estat, i és, un lloc de trobada, una expressió artística, un espai lúdic, una reivindicació cultural...

Per tot això em rebenten els que volen posar límits al pessebre o els que l’utilitzen per fer demagògia política (vegi’s pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona). I és també per això que agraeixo molt veure pessebres que, com el de la Remei, intenten anar més enllà de tot el que hem vist fins ara...

Un pessebre al desert

2006-01-09T21:51:00.000Z

Un company de feina que organitza viatges amb 4 x 4 (www.territori4x4.com) va estar al desert de Líbia, i allà hi va trobar unes figures de pessebre. Són molt senzilles: fetes amb fang, sense pintar i pràcticament sense modelar. Podríem dir que són d’un estil naïf o primitiu. Tenen l’encant de les coses originals.

Me les ha regalat i no cal dir que em fa molta il·lusió tenir-les a la meva col·lecció. Ara, la pregunta que em faig és: ¿com és que en un poble de l’interior de Líbia algú hi elabora figures de pessebre? De moment és una pregunta per la que no tinc resposta...

Pessebre napolità

2006-01-02T22:02:00.000Z

Després de quasi un any sense escriure res em proposo reprendre la meva activitat "pessebrístico-bloggera".Perquèd'experiències i notícies i coses a dir sobre els pessebres n'hi ha, i moltes!
Començo amb una nota que he rebut d'una associació, "InnoGran", que està col.laborant amb l'Institut de Cultura Italiana a Madrid. Durant aquests dies estan fent una exposició a Madrid d'un Pessebre Napolità: "Cantata dei Pastori", format per més de 80 peces i que reprodueix la vida quotidiana del Nàpols del 800; és força espectacular i amb molta riquesa escenogràfica. Més informació a http://cantatadeipastori.blogspot.com

Paisatges d'hivern

2005-01-05T22:04:00.000Z

Paisatges d'hivern (La barbaritat de fer un pessebre sense pessebre o una truita sense ou). Aquest és el títol de l'article de Vicenç Villatoro que va publicar el diari AVUI el passat diumenge 2 de gener. Me'n va fer adonar de l'article el bon amic Enric Benavent.

Tracta d'un tema sobre el qual enguany han sortit diversos escrits i cartes al director als diaris. I em sembla que l'origen del debat rau en la polèmica sobre el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona (el qual, tot sigui dit de passada, em va agradar molt i m'hi vaig passejar una estoneta...).

Reprodueixo tot seguit (sense permís de ningú, espero que no em denuncïin, oi?) l'article de Villatoro, perquè trobo que està molt bé:

Fa uns anys es va posar de moda parlar dels no-llocs. Dels espais com els halls dels aeroports o de les estacions de tren, no identificats, no personalitzats, que poden ser a qualsevol lloc del món exactament igual, i que per tant estan en un cert sentit fora de tot arreu. Algú trobava que els no-llocs poden tenir un cert encant. I pot ser. Però sembla clar que quan viatgem pel món, encara que passem pels no-llocs, busquem exactament el contrari: els llocs, els espais amb identitat i personalitat, els espais que tenen una característica pròpia, com més potent millor.
Segons una llegenda urbana que circula aquests dies -espero que sigui realment una llegenda urbana- algú ha cregut que les escoles d'aquest país han de ser un no-lloc. I davant de la proximitat del Nadal, la Generalitat o l'Ajuntament de Barcelona o de la direcció d'alguns centres hauria donat instruccions a les escoles bressol de no ensenyar cançons nadalenques, d'evitar qualsevol referència religiosa sobre les festes i -el millor de tot- no fer en cap cas pessebre: fer, com a molt, un "paisatge d'hivern". És a dir, un pessebre sense pessebre, amb tots els elements tradicionals, probablement caganer inclòs, però sense portal. No sé si el bou i la mula s'hi valen. Els Reis, i la sagrada família, segur que no. I no parlem de l'àngel. És tan bèstia i tan ridícul que no m'ho puc creure i prefereixo pensar que és una llegenda urbana. I que demà mateix sortirà una carta tranquil·litzadora del departament d'Ensenyament -perdó, d'Educació!- dient que no és veritat i que això s'ho ha inventat algú amb ganes d'empipar. Ja he vist alguna carta de responsables d'ensenyament de Barcelona, però no em val: vénen a dir que sí que se celebra el Nadal, però a la manera que correspon als nous temps. I em temo que això vol dir precisament celebrar una "festa del solstici d'hivern", que és el mateix respecte a les festes que els halls dels aeroports és als llocs.
Perquè si resultés que no és una llegenda urbana, sinó que és veritat, que a les escoles bressol de Barcelona o de Catalunya no es fa pessebre però si es fa un "paisatge d'hivern", ens ho hauríem de fer mirar. Entendria abans -i discutint-ho- que no es fes res de res. Però la barbaritat de fer un pessebre sense pessebre, una truita sense ou, una tradició sense arrel, no me la puc empassar. Caganer sí, àngel no. I això en nom d'un suposat multiculturalisme, de la necessitat de mantenir la laïcitat de l'escola. O, encara pitjor, segons diuen alguns: per tal de no ofendre les creences religioses dels nens no cristians.
Quan m'ha arribat aquesta història -que, repeteixo, voldria creure que és una pura llegenda urbana- he recordat Fahrenheit 451. Tothom coneix l'argument de la novel·la de Bradbury i de la pel·lícula que en va fer Truffaut: una civilització futura en la qual es persegueixen i es cremen els llibres. Molta gent va interpretar aquesta novel·la com una carregada contra els totalitarismes i contra les seves inquisicions, tan aficionades a cremar llibres. Però la novel·la, dels anys cinquanta, i evidentment antitotalitària, té una segona intenció, que queda clara en la Coda que va escriure el mateix Bradbury: la denúncia dels efectes del que és "políticament correcte", que ja començava a notar-se en la societat americana, i que ens ha acabat arribant aquí. Diu Bradbury que no tan sols els totalitarismes clàssics van pel món amb els llumins encesos. És ple de minories i de majories amb ganes d'agafar la cultura i clavar-li cop d'estisores, en nom de les causes nobles que representa que defensen.
Així no es pot representar El mercader de Venècia, perquè Shylok és un arquetip antisemita. No es pot representar Otel·lo, perquè hi ha un racisme subjacent contra la població negra. No es poden representar Les alegres comares de Windsor, perquè reflecteixen els valors de la societat patriarcal i masclista. Per tant, passi-ho bé, Shakespeare. O pitjor encara: agafem Shakespeare, retallem-li totes les puntes, podem-lo de tot allò que pot ofendre algú, i deixem-ho en un text políticament correcte. Què queda de Shakespeare, què queda de la literatura, què queda de la literatura, després d'aquesta feina de poda, després de treure tot allò que hi resulta massa cridaner, que expressa un punt de vista considerat no correcte, que ofèn o pot ofendre alguna minoria? Doncs no en queda gairebé res. En queda una papilla sense forma, insulsa, sense arestes ni interès. Bradbury en diu "una monòtona literatura de porridge remullat i sense substància".
Doncs exactament això és el "paisatge d'hivern" políticament correcte en el qual han convertit el pessebre algunes escoles, segons la llegenda urbana. Una papilla mastegada. Una mena de no-lloc cultural que no remet a res, que no s'entén per res, que no té cap mena de sentit. Com la sala d'espera d'un aeroport: una cosa que no és enlloc, que no té personalitat ni arrels, que no s'explica ni emociona. Si agafem qualsevol cultura i la comencem a podar perquè les referències religioses empipen els creients d'altres religions, perquè les referències ideològiques empipen els qui no les comparteixen, perquè tothom hi passa les estisores per treure el que li molesta, ens quedarem en un cultura de paisatges d'hivern i de sales d'espera d'aeroports.
Si no és una llegenda urbana i realment algú ha ordenat que es facin "paisatges d'hivern" per amputar els pessebres tradicionals de la seva arrel religiosa, per acontentar suposadament minories que de ben segur no han dit res al respecte, perquè consideren que la cultura s'ha d'escapçar de tot allò que tingui punxa i pugui ferir algú, que es lloguin al videoclub el Fahrenheit de Truffaut. I que pensin que allò va per ells. Que ells són els bombers de la novel·la de Bradbury. Tots aquells que voldrien arrencar les arrels dels arbres de la cultura, per aigualir-la en aquesta mena de papilla políticament correcta, que no ofèn perquè no té cap mena de gust.

P.S. Aquests dies de festa els he viscut intensament, pessebrísticament parlant. Però per aquesta mateixa raó no he tingut temps d'escriure res al blog. Prometo explicar, ni que sigui al cap d'unes setmanes, alguns dels fets que m'han divertit aquesta temporada de Nadal.

El Bou i la Mula felicita el Nadal

2004-12-18T20:18:00.000Z

En Josep M. Font és el president del col·lectiu El Bou i al Mula. I és moltes altres coses: un gran artista, un gran pessebrista, un gran amic... Només amb el pessebre de l'escola Casas de Barcelona, del qual ell n'és el màxim responsable, o amb el pessebre de la parròquia de Santa Dorotea de Barcelona, que ja fa 20 anys que s'encarrega de fer, n'hi hauria d'haver prou com perquè en Josep M. figurés en qualsevol llista de grans pessebristes catalans. En canvi, sempre que s'han fet llistes com aquesta, només hi surten pessebristes que any rera any es repeteixen i fan el mateix que ja han fet altres. Algun dia caldrà esmenar aquesta injustícia...

En Josep M. Font és l'autor de la felicitació que cada Nadal fem des del nostre col·lectiu pessebrista. Cada any es supera. Us he deixat el link corresponent perquè gaudiu de la felicitació d'enguany.

Agraïment

2004-12-17T13:22:00.000Z

Fa uns dies vaig entrar un moment, amb la Marta, la Clara i la Roser, a veure els pessebres de l'Associació de Mataró. Vam veure el Pessebre Monumental (a la Clara li va agradar molt, i després no volia marxar) i vaig sentir que me'l dediquen a mi, per haver fet el llibre El pessebre a Mataró. Història d'una tradició viva. La veritat és que vull pensar que la dedicatòria no és tant a la meva persona com al llibre, i a tota la història que allà s'explica. En el guió del Pessebre Monumental ja es fa referència a en Jaume Oliveras i a en Ramon Romeu: ells dos són un bon exemple dels molts i molts pessebristes que han treballat per aquesta tradició a la ciutat.
En tot cas, jo estic molt agraït d'aquesta dedicatòria i, sobretot, de trobar-me persones que em diuen que han llegit o han vist el llibre i que els ha agradat molt.

Nota de premsa

2004-12-04T11:24:00.000Z

Avui he passat aquesta nota de premsa a alguns mitjans de comunicació locals:

Gràcies a una subvenció del Centre de Cultura Popular i Tradicional de Catalunya (CCPTC), gestionada pel col•lectiu d’opinió, recerca i difusió del pessebre El Bou i la Mula, s’ha iniciat l’inventari de figures de pessebre de la col•lecció de l’Associació de Pessebristes de Mataró. El projecte es fa dins el marc de l’Inventari de Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), que l’entitat promotora (CCPTC) porta realitzant des de fa anys.
El projecte pretén donar una eina a les associacions de pessebristes de Catalunya que porten molts anys divulgant aquesta tradició, però que per circumstàncies diverses no han pogut avaluar la seva ingent tasca des d’una perspectiva antropològica ni patrimonial. L’orfandat institucional en què es troba el pessebrisme reclama una actuació urgent en la documentació del patrimoni que aquesta centenària tradició ens ha anat llegant.
La història de l’Associació de Pessebristes de Mataró, i la seva voluntat de patrimonialitzar el seu fons, tant important com la pròpia entitat, en fan un bon banc de proves per iniciar aquest projecte. La importància de la col•lecció de l’associació mataronina es correspon al gran patrimoni pessebrista que es conserva a Mataró (si bé aquest sovint resta amagat en col•leccions particulars). Una primera estimació permet afirmar que l’Associació de Pessebristes de Mataró compta amb més de 2000 peces sorgides de mans de figuraires de Catalunya; el nombre d’autors catalans recollits en aquesta col•lecció supera la trentena. A més, caldria afegir-hi unes 1000 peces més provinents d’altres llocs de la Península i de països de l’estranger, especialment d’Amèrica del Sud. L’interès de l’Associació de Pessebristes de Mataró per la recerca i la documentació del patrimoni pessebrista de la ciutat s’ha palesat també enguany amb l’edició del llibre El pessebre a Mataró. Història d’una tradició viva.
L’Associació de Pessebristes de Mataró té l’honor de ser la primera entitat en tenir part de la seva col•lecció inventariada a l’Inventari de Patrimoni Etnològic de Catalunya. Fins ara no hi havia res dins de l’IPEC, aquest macro-projecte cultural de la Generalitat de Catalunya, que fes referència al pessebrisme.
El treball consisteix en omplir una base de dades, amb els camps predeterminats pel CCPTC, numerar i marcar les peces i fer-ne una fotografia digital. Per a cada fotografia també s’omple una fitxa que la relaciona amb la fitxa de la figura. De moment, el projecte actual es limitarà a inventariar unes 1.200 peces d’autors catalans.
Des del col•lectiu El Bou i la Mula es fan esforços de divulgació i recerca que, en els pocs anys d’història d’aquesta entitat, han donat uns resultats que es poden qualificar d’encoratjadors. Una de les essències de treball d’El Bou i la Mula és el treball en equip. Per aquest motiu s’ha endegat aquest projecte amb l’esperança que seran moltes les entitats que s’hi vulguin acollir en el futur.

Existeixen figures de Josep Diamant!

2004-11-27T20:52:00.000Z

A la pàgina 149 del meu llibre El pessebre a Mataró. Història d’una tradició viva hi afirmo que no s’ha conservat cap figura de pessebre de les que feia Josep Diamant Llobet, primer president de l’Associació de Pessebristes de Mataró fundada l’any 1935. Això és el que havia pogut aclarir fins ara sobre l’obra d’aquest pessebrista mataroní. Però fa uns dies, tot repassant butlletins de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, vaig descobrir que a Barcelona sí que en conserven algunes, d’aquelles figures. El que passa és que ni els propis pessebristes barcelonins ho saben. A la seva pàgina web en tenen retratada alguna, però la identifiquen com “ANÒNIM – Figures de paper”.

Diamant realitzava les seves figures amb l’ajuda de la seva esposa: era ella qui li feia la roba de les figures (el material principal és roba encolada i no paper), i amb aquella roba guarnia l’ànima d’argila. Es tracta d’unes figures de gran valor històric (són d’abans de la Guerra Civil) i artístic.

Per al pessebrisme de Mataró és una gran notícia saber que encara es conserven figures de Josep Diamant. Ara valdria la pena fer un esforç perquè alguna dia no massa llunyà aquestes figures es puguin veure a Mataró...

A l’escola de la Roser fan pessebre!

2004-11-26T15:04:00.000Z

Ahir vaig anar a la reunió de pares i mares de l’escola de la Roser. Va anar molt bé, tot sigui dit de passada. Entre moltes altres coses van explicar que a l’escola s’intenten viure les tradicions i les festes populars catalanes (la castanyada, Sant Jordi, Carnestoltes...).

I van explicar que per Nadal fan la festa del pastor...
"Ep, que jo sàpiga això no és cap festa popular catalana", vaig pensar jo...
Però de seguida un pare va preguntar si a l’escola es feia pessebre. I es va respondre que sí. Que es fa un pessebre a l’aula amb al col•laboració de tots els pares i mares que hem d’anar portant les figures (si pot ser sense repetir-se, és clar...).
I un altre pare encara va preguntar que, bé, ja se sap, si algun nen o nena pregunta qui és aquella família del pessebre, doncs que què li expliquen perquè, és clar, és una cosa religiosa, i...
I la mestra, amb molt bon criteri, penso jo, va dir que als nens se’ls hi explica que, de la mateixa manera que quan a la família hi ha un naixement tots anem a conèixer el nouvingut i li portem regals, tots els personatges del pessebre van a visitar aquella família que acaba de tenir naixement.

A mi ja m’està bé que, a l’escola pública, es passi de puntetes sobre la part religiosa del pessebre. Els creients ja l’explicarem a casa, el sentit religiós del pessebre. El que no m’agradaria és que a l’escola no es fes pessebre pel seu origen religiós: això no seria propi d’una societat que volem que sigui democràtica i plural.

Ah! I per la festa del pastor, que no deixa de ser celebració del Nadal a l’escola, als nens i nenes els hi expliquen el conte del pastor. Amb un escenari de fons que sembla talment un pessebre, el conte narra les vicissituds d’un pastor. Un pastor que tenia tres ovelles i totes tres les estan segrestades per un dimoni dolent en una cova. El pastor les busca i va preguntant a personatges del pessebre (al pescador, al caganer...) si les han vistes. Ningú sap donar-li raó dels xaiets però, finalment, el pastor troba la cova i, després de lluitar amb el dimoni dolent, recupera les seves ovelles...

Jo estic molt content que a l’escola de la Roser hi facin pessebre per Nadal!

Figures de pessebre a l’IPEC

2004-11-05T21:25:00.000Z

L’IPEC és l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, i fins ara no hi havia registrada cap figura de pessebre. Gràcies a en Jordi Montlló i a El Bou i la Mula, aquesta anomalia es començarà a normalitzar. Abans del 15 de desembre hem (dic “hem” perquè també m’hi ha embolicat a mi), hem de fer un miler de fitxes (amb les corresponents fotografies) de les figures de pessebre de la col•lecció de l’Associació de Pessebristes de Mataró. La feina és molt interessant però, també, estressant, ja que comptem amb molt poc marge de temps i a més els pessebristes aviat hauran d’anar agafant les figures per posar-les als pessebres.

Com que no podrem pas fer totes les figures de la col•lecció, estem prioritzant els autors locals i, en segon terme, els autors catalans. La col•lecció de l’Associació de Pessebristes de Mataró és prou important i té peces interessants, i més després de la incorporació d’una part del que havia estat la col•lecció de l’Antonio Campdepadrós. Llàstima que les condicions en què es guarden les figures no siguin les òptimes: això és un repte pendent! Però en tot cas està molt bé que les primeres figures de pessebres que passen a formar part de l’IPEC siguin les de Mataró!

Santons del Québec

2004-10-16T22:12:00.000+01:00

Uns bons amics, la Mariam i l'Eduard, m'han fet arribar unes postals de santons del Canadà. Bé, de fet són del Québec: la influència francesa (i provençal) no es nota només en la llengua!

No sé què tenen, els santons, que sense ser res de l'altre món (figures de cara-i-creu pintades senzillament amb colors vius) traspuen una emoció especial. En sóc un fan, dels santons provençals. I els santons del Québec, vestits segons els costums de la seva regió, no es queden pas enrera. Hauré d'organitzar una expedició al Québec!

Trobada de pessebristes

2004-10-08T21:40:00.000+01:00

Diumenge passat es va celebrar la Trobada de Pessebristes de Catalunya a Palau-Solità i Plegamans. Només he vaig poder estar una estona però val la pena constatar que la gent de Palau van treballar de valent i van oferir una Trobada molt digna. Potser el millor va ser la idea de programar unes taules rodones sobre diversos temes d'interès pels pessebristes. L'èxit d'assistència que van tenir demostren que fan falta espais com aquest. Espais on reflexionar sobre temes de fons en relació amb el pessebre i el pessebrisme.

L'Enric Benavent i jo vam participar a la taula rodona sobre la divulgació del pessebre. Ho vam fer en nom d'El Bou i la Mula, i l'atenció amb què ens escoltava la gent és la prova evident que des del nostre col·lectiu estem fent un bon treball i que les nostres propostes són molt vàlides.

Vaig tornar de la Trobada amb la certesa que hi ha molta feina per fer. El pessebre és ben viu però és feina de tots els pessebristes que ho segueixi sent en el futur.